Espanya, més prop de legalitzar l’explotació reproductiva
Per Gemma Avellan Bisbal (Espai FIGA)
La setmana passada ens va sorprendre la notícia que el Tribunal Suprem avala amb una sentència que una parella heterosexual espanyola puga inscriure com a ciutadà espanyol un nadó nascut mitjançant un ventre de lloguer a Ucraïna i, a més (i ací hi ha la novetat), registrar-lo al domicili familiar, cosa que significa equiparar aquesta pràctica amb el procés d’adopció internacional. És a dir, que amb això es permet esborrar qualsevol rastre documental de la procedència de la criatura, no fora cas que, en el futur, se li acudisca investigar el seu passat i saber que “els seus pares” el van comprar.
Que pretenguen amagar l’origen del bebé ja diu molt de com són de conscients que aquesta transacció és reprovable moralment i èticament, a més d’il·legal a l’estat espanyol. Per això han hagut d’anar a un país en guerra en què no sols és legal sinó que permet establir autèntiques granges de dones a l’espera de parir els fills que s’emportarà altra gent amb diners. Segons les dades, a Ucraïna naixen al voltant de 2.000 nadons a l’any per mitjà d’aquesta pràctica infame i cruel.
Però el fet ens sorprén més encara tenint en compte que aquesta resolució del TS xoca frontalment amb una altra anterior, del 2022, del mateix tribunal en què diu, literalment, que “el lloguer de ventres vulnera els drets de les mares i criatures, ja que són tractades com a objectes i no com a persones dotades de dignitat pròpia”. Per tant, de què depén que una decisió d’aquest òrgan jurídic tinga en compte els drets humans o no? Està bé legalitzar els efectes d’una pràctica il·legal? Què ha canviat des del 2022 per a assegurar que ara s’estan garantint els drets del menor i que no s’atempta contra la seua dignitat?
Sens dubte, sembla que el TS no té en consideració en cap cas la Declaració Universal dels Drets Humans, que assumeix l’estat espanyol. El TS hauria de saber que la compravenda d’éssers humans mitjançant l’explotació reproductiva de dones vulnera, almenys, quatre drets: el dret a la integritat física i moral (de la mare), a la llibertat, a la vida digna i a la identitat. Aquest nadó, quan siga una persona adulta, ha de tindre el dret reconegut a saber qui és i d’on ve. I, per cert, en la Declaració dels Drets Humans no es fa referència al dret a tindre un fill o una filla. Perquè no, senyors, això no és un dret: és un desig!
La mal anomenada gestació subrogada, amb el suport de diversos sectors econòmics i polítics neoliberals que creuen que tot es pot comprar i vendre, i blanquejada pels mitjans de comunicació, s’introdueix, a poc a poc, a l’estat espanyol. El Codi Penal diu clarament que aquesta pràctica està prohibida per anar en contra dels drets humans, perquè no es pot comerciar amb persones. Però, a banda de la legalitat, caldria que la societat pensara i reflexionara sobre aquesta transacció en què actuen la clientela i les agències facilitadores que s’aprofiten de la situació de dones empobrides i vulnerables perquè gesten les seues criatures, convertides en béns de consum. Que una altra dona fèrtil i sana passe per un procés biològic complicat, com és un embaràs, i parisca un nadó, que prèviament pots triar a la carta i posar-hi les condicions que vulgues, costa com a mínim 40.000 euros, dels quals la dona gestant es queda una quarta part.
En definitiva, alguna cosa no va bé quan es permet de manera subsidiària que es puguen dur a terme aquestes pràctiques, posant l’excusa de l’interés superior del menor, el qual no els ha importat gens a l’hora d’arrancar-lo del braç de sa mare. Al remat, es tracta d’un fenomen que va en contra els drets de les dones i dels infants i que, a més, fomenta la desigualtat entre la gent amb diners i sense escrúpols que compra dones que té la necessitat de sobreviure. Si tenim clar que la compravenda d’òrgans és èticament condemnable i il·legal, per què ens sembla que la compravenda de nadons és una prova d’amor?
Parlem clar: l’explotació reproductiva, junt amb l’explotació sexual o prostitució, ací i a qualsevol país del món constitueix l’esclavitud del segle XXI. I, definitivament, l’estat espanyol cada vegada està més prop de legalitzar-la.
