El cap de setmana passat, mentre moltes famílies passejaven pels corredors d’un centre comercial valencià, la realitat s’obria pas amb la cruesa d’un titular impossible d’endolcir: una xiqueta de 16 anys va ser agredida sexualment per quatre menors. Una escena que —esperem— remou consciències i activa un déjà-vu col·lectiu insuportable, perquè la violència sexual en grup no és cap fantasma del passat ni una anomalia estadística. És una expressió brutal d’un problema estructural malauradament present.
Arribem a una nova setmana del 8 de Març, el Dia de la Dona, amb una sensació amarga de cansament moral. Cada recompte recent de dones assassinades per parelles o exparelles, cada criatura atrapada en la violència vicària (en algun moment haurem de repensar això de posar qualificatius diferents a les violències que són, curt i ras, masclistes), no són només xifres: són vides truncades en un patró que es repeteix amb una regularitat que fa feredat. I sí, costa no formular la pregunta incòmoda: què falla quan, mes rere mes, any rere any, el mateix terror adopta formes noves però manté les velles expressions de sempre?
Una part de la resposta —incòmoda, però ineludible— apunta cap a la cultura que normalitza la cosificació. La pornografia, massiva i accessible, no és una anècdota tecnològica ni una simple opció d’oci. És una indústria que presenta les dones com a objectes disponibles, sense desig propi, sense límits. No és, com alguns pretenen, una mena d’educació sexual; és una pedagogia del poder. I quan el relat hegemònic sobre el sexe es construeix des de la dominació i la humiliació sorprén, de veritat, que alguns adolescents confonguen desig, o fins i tot consentiment, amb disponibilitat?
Mentrestant, diversos estudis i enquestes alerten d’un fenomen igualment inquietant: el negacionisme creixent entre la joventut respecte a la violència masclista. No és només la típica reacció adolescent a consignes adultes; és el símptoma d’un relat social trencat, d’una batalla cultural on la igualtat competeix amb missatges virals que banalitzen obertament el masclisme. Autodefinir-se «no feminista» s’ha convertit, per a alguns, en una orgullosa etiqueta d’aparença rebel. Paradoxa curiosa, si recordem que el feminisme no reclama privilegis, sinó drets bàsics i igualtat.
I en aquest escenari, el debat públic sovint sembla atrapat en equilibris estranys. Es defensa el vel islàmic en nom del relativisme cultural, com si qüestionar-lo fora una forma d’intolerància i no una reflexió legítima sobre símbols que són un recordatori de control sobre el cos femení, sobre la llibertat de les dones per a ser i existir de la manera que vulguen. Es continua parlant de la prostitució com a «treball», amb una naturalitat que ignora les asimetries de poder i les condicions materials que aboquen tantes dones a eixa realitat que les esclavitza i les sotmet als capritxos dels puters i els proxenetes. El llenguatge pot maquillar, però no transforma l’essència del problema.
En contrast amb tanta confusió, fa uns dies, a Mollet del Vallés, s’ha celebrat el III Congrés de DOFEMCO (Docents Feministes per la Coeducació), una trobada que ha comptat amb l’assistència de vora 250 professionals de l’ensenyament feministes —la immensa majoria dones, però també algun home— que ha posat el focus on realment importa: en l’educació. Coeducar no és una moda pedagògica ni un eslògan benintencionat; és una necessitat, una estratègia de prevenció profunda, el pal de paller de la construcció d’una societat igualitària. Implica ensenyar a identificar els biaixos, a desmuntar mites, a entendre el consentiment, a reconéixer la dignitat pròpia i aliena. És, en definitiva, construir ciutadania crítica en comptes de repetir esquemes heretats.
Perquè la violència no naix del no res. Creix entre silencis, en bromes normalitzades, en imaginaris que legitimen la desigualtat. I si alguna cosa ha demostrat la història és que cap transformació social durable s’ha produït sense una aposta decidida per l’educació. Una educació, una coeducació, fonamental per a dibuixar una societat on els xiquets de 1
3 o 14 anys no pensen que és una opció agredir sexualment una companya de la mateixa edat. Una societat on les xiquetes i les dones puguem exercir de ciutadanes de ple dret, sense haver de pensar per endavant en totes les possibles conseqüències de quedar amb un amic, fins i tot les més esbojarrades i tètriques, com que haja acordat violar-nos en companyia de tres amics més.
Mentrestant, el debat públic es dispersa amb una facilitat desconcertant. Modes virals, polèmiques instantànies, fenòmens convertits en espectacle. El bombardeig informatiu sobre els therian, per exemple, s’ha instal·lat en converses i pantalles amb una intensitat que convida a la reflexió: quanta energia col·lectiva dediquem a allò pintoresc mentre la violència real, material i devastadora continua cobrant-se vides? Què ocupa el centre i què queda en els marges?
Perquè en els marges, massa sovint, estem les dones i estan les criatures víctimes de la violència masclista. També hi trobem l’educació afectivosexual pendent, la coeducació infrafinançada, o les polítiques preventives que mai arriben a temps. Hi ha, en definitiva, els debats incòmodes que no quadren en formats breus ni en algoritmes capritxosos.
Per això, reordenar les prioritats col·lectives és un exercici urgent. Parlar menys de distraccions i més d’estructures. Menys de soroll i més d’arrels. Perquè la igualtat no es defensa només en manifestacions anuals ni en declaracions institucionals, sinó en la manera com una societat decideix què és accessori i què és irrenunciable.
I potser la conclusió més honesta, encara que incòmoda, siga aquesta: cap moda mediàtica, cap debat passatger, cap cortina de fum digital hauria d’eclipsar allò fonamental. La seguretat, la dignitat i la vida de les dones no són un tema més en l’agenda social i política. Són la mesura mateixa de la salut democràtica d’una societat. Tot el que desvie la mirada d’això mereix, com a mínim, una sospita crítica. I tota societat que aspire a dir-se justa, ha de rebre una resposta valenta.
Tancar aquest relat sense caure en el derrotisme és molt difícil, però també és necessari. Perquè si alguna lliçó deixa cada onada d’indignació és que la memòria social és fràgil i l’escàndol, efímer. Hui ens commou un cas, demà un altre, i entre titular i titular el risc és acostumar-nos a l’horror com qui s’acostuma al soroll del trànsit: sempre present, cada volta menys audible.
