Autora: Marta Sorlí i Fresquet (Espai FIGA)
El cas d’Errejón ha destapat l’existència, gens sorprenent, de masclistes d’esquerres. S’ha evidenciat que existeixen aquells hòmens que fan gala de ser igualitaris, de permetre que les dones compartim espai polític amb ells o de tindre filles, mares i esposes a les quals respecten molt, però que en el seu dia a dia polític no fan cap esforç per reflexionar ni transformar res. Gràcies, senyors, per no escopir-nos a la cara; són vostès admirables.
Ja podem assenyalar, sense contradicció, que el més semblant a un masclista de dretes és un masclista d’esquerres. Perquè ara sí que s’ha vist clar que, entre tants aliats, hi ha massa espècimens que continuen creient que això de la igualtat no els interpel·la. Que són només eslògans per a decorar els seus discursos. Als partits d’esquerres senten els nostres arguments, però no ens escolten de veres, perquè escoltar-nos implicaria reconèixer que, possiblement, són més mediocres del que són capaços d’acceptar. Haurien de revisar que el seu èxit es forja sobre les espatlles d’infinitat de dones més preparades i més vàlides que ells amb un únic defecte: SÓN DONES.
Ells, aquells hòmens militants d’esquerres i portadors de pancarta en totes les manifestacions feministes, són al feminisme com l’oli a l’aigua: estan en contacte, però no es barregen. Estan segurs que no els fa falta revisar el seu comportament, perquè són feministes per gràcia divina i dignes mereixedors del seu èxit. No els interessa aturar-se a interioritzar que açò no va d’eslògans, sinó de canvis en profunditat. Revisar-se implicaria reconèixer que més d’una vegada han hagut de sentir “és el meu novio” per posar-se pesats o que han anat a prostíbuls a violar dones amb els seus amics, sense importar-los gens ni miqueta si eren el quinzé que passava per aquella habitació. També haurien de reconèixer que, en massa ocasions, han dit que tenen por per les seues filles perquè “han sigut joves i saben el que passa”; què han fet i què han callat per saber el que passa?
Segurament, si algun d’aquests hòmens feministes per gràcia divina es dignara a detindre’s uns minuts a llegir aquest article, ni tan sols passaran del primer paràgraf. Segurament recordaran que ells no són masclistes, mai no ho han sigut ni mai no ho seran. Ells senzillament exerceixen el poder del qual disposen per meritocràcia, ignorant els séquits de dones que fan possible que tinguen aquest poder. Perquè aquestes dones, segons el seu parer, “no volen poder” o “ja han arribat prou lluny”. De fet, fins i tot hauran sigut generosos trobant alguna dona vàlida que, sense la seua intervenció, mai no hauria arribat a res. Perquè és sabut que darrere d’una gran dona sempre hi ha un gran home, o era a l’inrevés? En definitiva, si es dignen a llegir aquest article, segurament només seré una ressentida o una histèrica més qüestionant la seua més que òbvia vàlua.
Fins i tot s’han atrevit a eixir a recordar-nos que nosaltres, les mateixes feministes que hem aconseguit que es reconega la violència sexual, fem un flac favor a les víctimes en “linxar” un abusador confés. Ja ens han recordat que el canvi polític s’ha de preservar més enllà dels interessos d’unes quantes, que el seu poder és més important que els nostres drets. A hores d’ara ja se’ns ha exigit callar i se’ns ha fet responsables del mal que açò farà a “la nova política”, com si les abusadores fórem nosaltres.
Això, molt senyors meus, no va de sexe, va de poder: d’apoderar-se de l’espai públic, sotmetre’l i controlar-lo. I, per desgràcia, en eixe espai públic les dones només som un objecte més del qual vostés, hòmens feministes de pancarta i eslògan, encara en el segle XXI es volen apoderar. Estem davant un cas que s’ha escapat de la cadena de favors que es fan entre vostés, a esquerra i dreta, per continuar mantenint el poder, tal qual està: masculí i masclista.
