Autora: Marta Sorlí i Fresquet. Espai FIGA
Chimamanda Ngozi Adichie ha comprat dos bebés i ha explotat una dona i, amb ella, la llista de persones famoses que recurreixen a l’explotació reproductiva per adquirir una criatura s’allarga un poquet més. Quina és la diferència en aquest cas? Doncs que Chimamanda Ngozi Adichie ens havia fet creure que era feminista, tot i que els fets demostren el contrari.
Després d’aquest fets, podem afirmar que Chimamanda Ngozi Adichie també ha sigut una més que s’ha après el discurs feminista només en allò que implica qüestionar la superficie, però que li ha ballat l’aigua al patriarcat per allò que a ella li ha beneficiat. I és cert que totes vivim amb contradiccions, però en paraules de Mimmunt Hamido Yahia, “el feminisme no tracta d’individualitats, sinó de la dona en el seu conjunt” i en aquest cas la individualitat ha estat per sobre de la col·lectivitat.
En aquest cas no hi ha matisos, podem posar-li noms eufèmics, llacets, purpurina i fotos de criatures somrients per fer-nos pensar que l’explotació reproductiva és una cosa acceptable des del punt de vista dels drets humans. No obstat això, el rerefons i objectiu final del contracte dels ventres de lloguer és l’esclavatge de dones i la compravenda de nadons i ambdues coses vulneren els drets humans. Perquè el dret de paternitat/maternitat no existeix, és tracta tan sols d’un desig cobert amb la vulneració dels drets fonamentals de persones vulnerables.
Des d’un punt de vista liberal (en allò econòmic) i, per tant, des ideologies de dretes i capitalistes on tot pot ser objecte per a la transacció econòmica, l’explotació reproductiva de dones pot ser argumentable. Per a persones que pensen com Trump o Musk, acostumades a tindre-ho tot a base de talonari, pot ser acceptable encarregar la creació de vida i hipotecar el cos d’una dona per cobrir els seus desitjos. De la mateixa manera, pot ser acceptable violar dones a canvi de diners o fer treballar persones de sol a sol per a canvi d’un bol d’arròs. Des d’aquest punt de vista ideològic el poder i, per tant, els diners estan per sobre que qualsevol altra cosa.
No obstant això, des d’ideologies d’esquerres que intenten posar límits al mercat per garantir la vida i el benestar humà col·lectiu per sobre de l’enriquiment individual, aquestes pràctiques són inacceptables. Els ventres de lloguer només es poden portar a terme amb el control absolut sobre el cos de la dona, suposen l’esclavatge directe en sotmetre les dones a la voluntat clientelar vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana un mínim de nou mesos. Qui contracta pot decidir, fins i tot, la manera en que ha de parir la mare de la criatura i, per descomptat, pot posar les clàusules contractuals que estime oportunes per obtenir l’objectiu final: almenys una criatura sana.
En quin altre context que no sigui el cos d’una dona seria acceptable per part d’ideologies d’esquerres treballar vint-i-quatre hores al dia i que el teu cap puga decidir fins i tot com t’alimentes? Per moltes voltes que li donem la resposta és “en cap altre cas”. La generositat per satisfer els desitjos d’altres persones només se’ns exigeix a les dones. El xantatge emocional per assegurar que ningú quedi sense cobrir la seva voluntat només se’ns demana a nosaltres.
“El poder és l’habilitat no sols d’explicar la història d’altra persona, sino de fer-la la història definitiva” i, en aquest cas, Chimamanda Ngozi Adichie, com tantes altres persones riques, ha decidit exercir el seu poder per reescriure la vida d’una dona i dos criatures. Aquesta escriptora que, sobre el paper, tenia tan clar que els homes exerceixen el seu poder per escriure la història de les dones, també ha aprofitat aquesta avinentesa per poder contar una història d’amor maternal que es construeix sobre l’esclavatge, justament, d’una altra dona.
