Autora: María Viu (Espai FIGA)
Hi ha moments en què la realitat política deixa al descobert allò que el feminisme porta dècades denunciant: que el masclisme és estructural, transversal i tenaç. I que, tot i els discursos, els eslògans i els minuts de silenci, encara impregna les institucions com l’olor rància d’un despatx tancat massa temps. Les últimes setmanes ho hem tornat a vore amb el Cas Salazar, que no és cap excepció sinó un —altre— símptoma; una peça més del trencaclosques que connecta amb el Cas Koldo, amb l’ombra d’Ábalos, amb les tristes declaracions de Pedro Sánchez i els seus ‘amics feministes’, i amb la poca o nul·la valentia de governs que s’omplen la boca de feminisme mentre toleren —o directament amaguen— comportaments profundament misògins.
I és que si una cosa queda clara és que el masclisme no és patrimoni d’una ideologia política, que quan es tracta de menysprear i cosificar les dones, la ideologia és irrellevant. Perquè si la dreta nega o maquilla la violència masclista, l’esquerra segueix rient els acudits sobre putes mentre es penja llaços lila al perfil de la xarxa social de moda. O diu “companya” mentre fa ‘mansplaining’. O s’emociona recitant Clara Campoamor però vota contra mesures abolicionistes del sistema prostitucional.
Com a mostra, un botó: recordem les declaracions de Pedro Sánchez, quan va dir que els seus amics de quaranta o cinquanta anys «no se senten còmodes amb aquest feminisme»? El president del govern espanyol,secretari general d’un partit que es proclama feminista —com tants altres partits— , va fer aquest comentari com si fora una cosa banal, que s’entén, com si el feminisme haguera d’adaptar-se a la por i la fragilitat d’un grup d’homes adults acostumats a no ser qüestionats. És un d’aquells moments en què una pensa: si aquest és el discurs públic, com deu ser el privat?
La frase conté tot un programa polític, que segurament ens ajuda a comprendre la situació actual: l’assumpció —per part del màxim representant del govern— del fet que la igualtat i els drets humans de les dones són un excés, un malestar, un «problema comunicatiu», i no la ideologia que ha propiciat conquestes essencials com el divorci, l’avortament o la protecció davant la violència masclista. El feminisme, segons aquesta visió, hauria d’anar amb el fre de mà posat per a no incomodar els amics del president. Quina casualitat que moltes de les incomoditats es manifesten, precisament, quan es parla de puterisme —permeteu-me la llicència… a vore si les Acadèmies de la Llengua inclouen la paraula en els diccionaris—, de violència sexual, de prostitució, de responsabilitat masculina.
No debades, el recent Macroestudi sobre tràfic, explotació sexual i prostitució de dones: una aproximació quantitativa, del Ministeri d’Igualtat presentat per la ministra titular, Ana Redondo, el passat mes d’octubre al Consell de Ministres, estableix la xifra de dones prostituïdes a Espanya en 114.576, un 80 % de les quals, víctimes de tràfic. La dada, inesperadament crua, mostra un país travessat per un sistema prostitucional immens i omnipresent. I abans que ningú mire cap a llocs llunyans com Tailàndia, convé recordar que Espanya és el primer país en demanda de prostitució a Europa i el tercer del món. No perquè els bordells estiguen amagats als suburbis, doncs els trobem al Carrer Montera, en ple centre de Madrid.
Es normalitza entre coneguts, polítics, futbolistes, empresaris i alts càrrecs. Al capdavall, «només» estan comprant un servei, no? Eixa és la idea que sosté tot el sistema: que el cos d’una dona és mercaderia. Que amb diners tot és acceptable. Que consumir prostitució no és violència, sinó oci. Aquesta concepció no és marginal; és estructural. És allò que fa que escàndols com els del PSOE no siguen barbaritats aïllades sinó la superfície d’un iceberg profundíssim.
Potser perquè aquesta és la idea del feminisme que ens governa. Ana Redondo és la Ministra que parla d’abolició, però que no sembla interessada per impulsar la Llei Orgànica d’Abolició del Sistema Prostitucional (LOASP). La mateixa que dedica els fons del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere a fer campanyes perquè no ens diguen ‘Charo’ mentre segueixen explotant sexualment dones. Seguint l’estela d’Irene Montero en la conversió del feminisme institucional en un farsant aparador identitari.
La pèrdua de credibilitat de les institucions pel que fa al feminisme i a la lluita per la igualtat entre homes i dones és enorme, quan més falta fa. I no és que «la gent no comprenga el feminisme», sinó que és evident que els partits toleren comportaments masclistes en les seues files.
Hi ha preguntes que cap partit —sobretot d’esquerres— vol fer-se: «Quants dels meus membres tenen comportaments masclistes?» «Quants puters hi ha en el meu partit?». I això és perquè encara es tolera un nivell de masclisme on caben els companys ‘molt bones persones, encara que van de putes’. S’ha de deixar clar que el puterisme no és un fet marginal ni un vici privat: és una pràctica massiva. És transversal. I és perfectament compatible —per a molts homes— amb declarar-se progressistes, d’esquerra o fins i tot feministes. El puterisme és el masclisme en estat pur: la compra literal de l’accés al cos d’una dona.
I ací ve la gran contradicció: cap partit pot dir-se feminista si tolera, normalitza o blanqueja el puterisme entre els seus càrrecs i militants. Cap. I això inclou el PSOE, que porta anys pretenent donar una imatge feminista mentre fa equilibris per a no entrar en profunditat en el debat abolicionista, a la vista dels fets, per a no incomodar determinats sectors interns.
La prostitució no és una qüestió d’opinió. No és un debat cultural. No és una faena discutible. És una forma d’esclavitud contemporània, com reconeixen l’ONU i el Parlament Europeu. Ningú defensaria hui en dia «legalitzar l’esclavitud» com a mesura «per a protegir el mitjà de vida dels esclaus», però aquesta és exactament l’argumentació de qui defensen regular la prostitució. És indigne. És cínic. I és profundament perillós.
Davant d’això, cal un feminisme que no tinga por. Que no vaja a demanar permís als amics de cap president. Que no s’acontente amb campanyes boniques, ni amb vídeos, ni amb gestos. Cal un feminisme radical en el sentit etimològic: que vaja a l’arrel. Que entenga que abolir la prostitució és imprescindible per a acabar amb la idea que el cos de les dones és un servei públic. Que posicione els puters —i no les dones explotades— al centre de la responsabilitat. Que entenga que les víctimes necessiten recursos, no només retòriques.
I sobretot, cal un feminisme que assenyale amb valentia la incoherència de governs que es diuen feministes però no tenen el coratge de netejar la seua pròpia casa. No n’hi ha prou de dir «som feministes». S’ha de demostrar. Cal fer polítiques valentes. Cal expulsar puters, agressors, masclistes i encobridors de qualsevol estructura de poder. Cal prendre’s seriosament les dades del Ministeri: més de cent mil dones prostituïdes no són un tema secundari. Són una emergència de drets humans.
El feminisme no és un eslògan. És un compromís radical amb la dignitat humana i amb la igualtat per a la meitat de la població: les dones. I si el partit que governa Espanya no està disposat a assumir eixe compromís de veritat, pot fer una cosa ben senzilla: deixar de dir-se feminista. I no plorar després quan les dones no li voten. I qui vulga ser una vertadera alternativa feminista, ja sap quina és la recepta!
