Espai FIGA
Tenia 45 anys, treballava com a electricista i era un veí més. Un home corrent. Discret. Integrat. Res feia sospitar que estava al capdavant d’una xarxa de prostitució, pornografia i explotació sexual infantil, amb especial fixació per xiquetes i adolescents en situació vulnerable.
El cas ha estremit per la seua cruesa, però no sorprén. No hauria de sorprendre’ns que, una vegada més, el sistema haja fallat. L’home ja havia sigut detingut en dos ocasions per delictes semblants, però va eixir en llibertat. Més d’una dècada després, reincidia amb total impunitat, sense que ningú li fera seguiment, sense que l’Estat posara els mitjans per a evitar que tornara a depredar.
Durant anys, va abusar de xiquetes tutelades per l’administració, les va prostituir, les va gravar, va compartir les seues imatges amb altres homes sans i integrats en la societat i va crear una xarxa en la qual molts van participar activament. No eren malalts, ni monstres. Eren hòmens comuns. Clients. Puters. Fins que va arribar el ‘bon samarità’, el que es va escandalitzar i va denunciar… però no per haver violat una dona a canvi de diners, sinó perquè la víctima podia ser menor d’edat. Eixa és l’escala de valors en què s’encasellen els consumidors de prostitució.
L’explotació sexual de xiquetes i adolescents, de dones, no ocorre en un buit. Succeeix perquè existeix una demanda constant de dones vulnerables, de dones pobres, de dones i xiquetes, en definitiva, per raó del seu sexe. Succeeix perquè socialment segueix sense estigmatitzar-se als qui paguen per sexe, ni tan sols quan el preu és la infància aliena. Perquè molts continuen creient que «les xiquetes provoquen», que «cal legalitzar la prostitució» i que «els homes tenen necessitats».
Les xiquetes en situació de risc social, sense recursos, sense famílies estables, sense xarxes de protecció, esdevenen objectius fàcils. No tenen diners, però sí cossos femenins. I en un sistema patriarcal, amb això hi ha prou.
El cas posa damunt la taula una realitat incòmoda: els delictes sexuals, sobretot si estan relacionats amb la prostitució, ixen barats. El proxenetisme, la terceria locativa, la compra de sexe, fins i tot la pornografia infantil, es castiguen amb tebiesa. Es judicialitza les víctimes, es dubta dels seus relats, se’ls exigeixen “proves” mentres els seus agressors continuen cobrant el seu jornal o mirant futbol a la terrassa del bar.
Cal una llei abolicionista de la prostitució en aquest país. Una que no “regule el mercat” de xiquetes i dones, sinó que el combata. Que penalitze a proxenetes, puters i facilitadors. Que protegisca i acompanye les dones prostituïdes en processos d’eixida real. Que entenga que el consentiment sota coacció econòmica no és consentiment. Que el cos d’una xiqueta —o el d’una dona— no pot comprar-se mai.
I fa falta, també, revisar com es presenten aquests casos davant de l’opinió pública. Perquè quan es parla d’aquests depredadors, sempre es diu que “semblaven normals”. Com si allò anormal fora el delicte, i no el sistema que el permet. Com si no sabérem que l’agressor sexual no porta banyes ni capa, sinó motxilla, fills, parella, treball. Com si “allò de sempre” no fora que els agressors estiguen entre nosaltres, protegits pel silenci, per la falta de lleis fermes, per la complicitat social.
Aquest home no actuava sol. Hi van ser molts, els implicats. Molts els que van callar. Molts els que van pagar per violar. Molts els que van compartir vídeos. Molts els que van mirar cap a un altre costat. No podem permetre’ns continuar ignorant aquesta realitat: la prostitució no és un treball, és violència masclista. I quan afecta xiquetes, és tortura.
Ja n’hi ha prou de justificar allò injustificable. No més “homes normals” fent coses monstruoses. No més xiquetes pagant el preu del desig masculí legitimat. No més impunitat per als qui converteixen el dolor alié en plaer propi.
