La finestra que no hauria d’obrir-se: del blanquejament mediàtic a la impunitat institucional

AUTORA: Esther Coronado (Espai FIGA)

El que es va dir en veu alta
En un pòdcast emés per Podimo, plataforma amb més de dos milions de subscriptors a Espanya, Miguel Agnes, figura de referència de l’underground cultural madrileny i veterà del podcàsting de contracultura, va llançar una proposta: atés que la policia ja disposa de material d’abús sexual a menors confiscat, per què no distribuir-ho als pedòfils que ho sol·liciten? El raonament és el de la tolerància a les drogues —cada vegada en vols més, així que dona’ls el que ja existeix i potser no generaran material nou. L’entrevistadora no va interrompre amb rebuig. Va respondre que podria ser interessant, de nou i xocant.

Detinguem-nos un moment en el que això significa: les imatges de la violació d’una criatura —material incautat precisament perquè documenta un delicte— convertides en recurs de gestió per a l’agressor. La víctima ja no és una persona: és contingut. Un arxiu. Una mena de ‘cromo’. Alguna cosa que es cataloga, s’emmagatzema i es distribueix. La mateixa lògica que converteix un cos en pornografia el converteix ara en política pública: la criatura abusada, despullada de la seua humanitat per segona vegada, reduïda a material amb el qual uns altres homes es masturben sota la supervisió de l’estat. Si alguna vegada hi ha hagut una idea que il·lustre el que significa tractar l’abús sexual infantil com un problema tècnic i no com un crim contra una persona concreta, és aquesta. La deshumanització absoluta de la víctima.

La premissa empírica, a més, és falsa. La criminologia fa dècades que documenta que l’exposició a material d’abús sexual infantil no en redueix la demanda, l’escala. La mateixa interlocutora ho va dir sense adonar-se’n: «cada vegada en vull més». Exacte. Aquesta escalada no és una anomalia: és la regla. Per això no existeix cap evidència que avale la proposta. El que sí que existeix és la voluntat d’enunciar-la en veu alta, en un micròfon, davant milers de persones. I això ja ha fet el seu treball.

La finestra d’Overton i els seus desplaçaments
El concepte de finestra d’Overton descriu com l’impensable en un moment històric pot tornar-se, gradualment, debatible, després raonable, en acabat política pública. El mecanisme no exigeix mala fe en totes les baules: n’hi ha prou que ningú diga que alguna cosa no es debat. N’hi ha prou amb un «podria ser». N’hi ha prou que la plataforma no retire el contingut.

El pòdcast de Podimo no és un fòrum fosc ni un reducte d’extrema dreta. És entreteniment mainstream, producció professional, audiència massiva. Que en aquest espai la distribució de pornografia infantil policial es presente com una ocurrència «nova i xocant» —i no com el que és, una apologia de la reutilització de material d’agressió sexual— és exactament un desplaçament de la finestra. Petit, potser. Però els desplaçaments petits són els que no es veuen fins que ja és tard.

El llenguatge dels drets com a cobertura
El desplaçament té també una via institucional. El setembre de 2022, la llavors ministra d’Igualtat, Irene Montero va comparéixer en el Congrés i va afirmar que els nens i nenes tenen dret «a conéixer que poden estimar o tenir relacions sexuals amb qui els done la gana, basades en el consentiment». La cita va ser instrumentalitzada per sectors de dretes, amb lectures que van més enllà del que va dir. Però el que sí que va dir tampoc és innocu, i des del feminisme radical tenim la responsabilitat de dir-ho, encara que incomode als qui comparteixen trinxera.

La teoria queer dissol la categoria ‘dona’ fins a fer-la políticament inútil. Fa exactament el mateix amb la categoria ‘menor’: si el consentiment és sempre una construcció negociable i l’autonomia sexual, un dret que no admet límits estructurals, l’asimetria de poder entre un adult i una criatura desapareix de l’anàlisi. No perquè ningú ho diga explícitament, sinó perquè el marc no té eines per a sostenir-la. El consentiment no existeix en el buit. Existeix en contextos de poder. I el context de poder més radical que existeix és el que separa a un adult d’una criatura. Ignorar aquest context en nom de l’autonomia sexual infantil no allibera els nens. Els deixa sols enfront dels qui saben exactament com usar aquest llenguatge.

Els organismes internacionals i les seues zones grises
L’educació sexual ben dissenyada protegeix la infància. Les dades són inequívoques en això i no és el que qüestionem. El que mereix escrutini és el marc teòric que subjau a algunes de les orientacions internacionals de l’OMS i la UNESCO: documents reals, amb autoritat institucional, que en uns certs trams apliquen una lògica d’autonomia sexual sense ancorar-la prou en l’anàlisi de les relacions de poder. No es tracta de les faules que circulen en xarxes atribuint a aquests organismes intencions que no tenen. Es tracta d’una cosa més subtil: un vocabulari que, sense el contrapés del feminisme material, pot ser capturat pels qui tenen interés a esborrar les fronteres de protecció.

Alemanya n’és l’exemple més dolorós. Va ser pionera en l’educació sexual integral des d’edats primerenques i també el país on l’escàndol del projecte *Kentler —que durant dècades va col·locar deliberadament a nens en acolliment amb pedòfils coneguts, amb l’aquiescència de les autoritats— va demostrar fins a quin punt el llenguatge de l’«alliberament sexual» pot convertir-se en coartada. No afirmem equivalència entre els marcs de l’OMS i aquest horror. Afirmem que qualsevol marc que parle de sexualitat i menors sense col·locar l’asimetria de poder en el centre deixa obertes portes que no haurien d’obrir-se.

Bernedo: l’abús en nom del progressisme
El cas del campament Sarrea Euskal Udaleku Elkartea a Bernedo (Àlaba), que aquest diari ha tractat en profunditat, condensa amb brutal claredat l’argument d’aquest article. Centenars de menors d’entre 13 i 15 anys — 526 al llarg dels anys en què va operar el campament, segons les investigacions de l’Ertzaintza— van ser sotmesos a dutxes mixtes obligatòries amb monitors adults despullats. Les xiquetes que s’hi negaven eren ignorades. L’atestat de l’Ertzaintza va arribar al jutjat l’abril de 2025. El campament es va celebrar igualment aquell estiu. La fiscal superior del País Basc va haver de denunciar públicament que l’expedient «es va quedar en els llimbs».

El més revelador no són els fets en si, sinó el llenguatge amb què es justificaven: no el del desig o la depredació, sinó el de la «superació dels estereotips de gènere» i la «normalització del cos». És a dir, exactament el mateix vocabulari que circula en documents institucionals, en lleis, en programes educatius amb segell oficial. L’abús, en nom del progressisme. Una nena de tretze anys que diu «no vull dutxar-me nua amb un monitor adult» està exercint exactament l’autonomia corporal que el feminisme hauria de protegir. Que la seua negativa fos ignorada no és una paradoxa: és la conseqüència lògica d’un marc que col·loca la identitat de gènere per sobre del sexe com a realitat material i, amb això, per sobre del cos concret i vulnerable d’aquesta nena.

Que el cas fos instrumentalitzat per la dreta era previsible. Que part de la premsa progressista dediqués més energia a denunciar aquesta instrumentalització que a protegir les menors afectades també ho era, i també forma part del problema.

La finestra que hem de tancar
El feminisme radical ha estat el moviment que s’ha negat sistemàticament al silenci còmode. Ho hem dit sobre la prostitució, sobre els ventres de lloguer, sobre la teoria queer. Ho diem ara sobre la infància: no hi ha marc d’autonomia, no hi ha llenguatge de drets, no hi ha plataforma d’entreteniment que puga fer legítim el que és, en la seua arrel, l’explotació sexual dels éssers més vulnerables.

La finestra d’Overton es pot desplaçar en les dues direccions. L’impensable pot tornar a ser impensable, si hi ha prou pressió. Però aquesta pressió requereix que les plataformes responguen pel que emeten —Podimo no ha retirat el contingut en el moment de publicar aquest article—, que les institucions no deixen plens de gom a gom «als llimbs» mentre els agressors continuen operant, i que els qui tenim veu la usem sense esperar que algú s’escandalitze primer.

El patriarcat no necessita ja presentar-se com a tal. Aprén l’idioma de cada època i l’usa: avui parla d’autonomia, d’identitat, de drets. Es cola en plataformes d’entreteniment, en campaments d’estiu, en discursos parlamentaris. Converteix l’explotació en dret i el mal en alliberament. El que aquest article descriu no és una sèrie de casos inconnexos. És un patró que es repeteix perquè ningú el crida pel seu nom. Nosaltres sí.

Ho nomenem.