Autora: Maria Viu – Espai FIGA
Hi ha festes que acaben en ressaca… i hi ha cultures que s’arrosseguen com una ressaca eterna: la del puter.
L’abolició de la prostitució no és una dèria del feminisme radical, ni una extravagància moral. És, senzillament, la pedra de toc que separa el feminisme de la rendició. I és que no es pot parlar de drets de les dones mentre es permet —o es maquilla— un sistema global d’explotació sexual que converteix els nostres cossos en mercaderia. La prostitució no és el treball més antic del món: és la forma de violència patriarcal més antiga i encara hui en dia és una màquina ben engreixada on es recicla el masclisme amb disfresses noves: des de la pornografia digital fins a les festes VIP amb “xiques d’imatge”.
I parlem clar: darrere d’eufemismes com treball sexual, xiques de companyia o servei d’hostesses, el que hi ha és la cosificació sistemàtica de les dones. El que hi ha és una realitat masclista que converteix les dones —especialment les joves, pobres i migrants— en béns de consum masculí. El que hi ha és una indústria de la submissió, de la desigualtat i de la violència.
En les últimes setmanes, dos exemples han deixat en evidència fins a quin punt el sistema està podrit, però també fins a quin punt està normalitzat. El primer és conegut: la investigació de la UCO que implica polítics socialistes com Ábalos, Koldo o Cerdán en trames corruptes immerses de ple en el sistema prostitucional. Polítics —i assessors— que es posen la careta de progressistes, que parlen d’igualtat a la tribuna del Congrés, i després acaben de puters en clubs de carretera mentre negocien contractes. És la hipocresia institucional de sempre: discursos moderns i pràctiques patriarcals de tota la vida.
Però el segon cas és, almenys, igual d’il·lustratiu, i potser encara més lamentable: la festa d’aniversari de Lamine Yamal, la jove promesa del Barça, celebrada en una masia amb 200 convidats, música de moda, influencers i… “xiques d’imatge”. Una expressió que fa pudor a patriarcat però a la qual molta gent encara es refereix amb un somriure còmplice. Aquestes dones joves i atractives són contractades perquè “facen bonic”, perquè posen, somriguen i facen més agradable l’ambient als homes. Algú sap si hi havia també “xics d’imatge” per a fer sentir còmodes les dones? No. Perquè això no va de paritat, sinó de rol social: l’home tria, la dona decora. Es dona la circumstància que per a la festa també es van ‘contractar’ persones amb enanisme, i afortunadament el govern de l’Estat ha reaccionat de pressa aprovant endurir les sancions contra l’exposició de persones amb acondroplasia o una altra discapacitat en espectacles… per alguna raó la cosificació de dones mai és combatuda amb tanta eficàcia ni contundència.
Darrere del maquillatge progressista, la vella cara del patriarcat balla al ritme del ‘reggaeton’ i negocia entre copes. Encara hi ha qui pensa que són casos aïllats?
Aquest tipus de pràctiques no són neutrals. No és “una festa privada” sense conseqüències. És cultura de la violació, però amb glamur. És pornografia en viu i en directe, basada en la desigualtat de gènere i en una normalització absoluta de la dona com a objecte de consum. No és casual que aquestes “xiques” siguen joves, atractives i sense cap funció més que la de fer d’atrezzo. És exactament la mateixa lògica que opera als prostíbuls, només que passada per un filtre d’Instagram i música urbana. Canvia la música, però el patriarcat balla igual.
Lamine Yamal és jove, és immigrant i ha triomfat en un món dominat per l’elit blanca. És un símbol per a molts. Però això no l’eximeix de responsabilitat. Perquè quan utilitzes el teu poder per a envoltar-te de dones per a tractar-les com a objectes, estàs col·laborant activament amb el mateix sistema que ens vol subordinades. No hi ha diferència estructural entre el que fa Ábalos en un club i el que fa Yamal en una festa: en els dos casos les dones són un recurs, un decorat, un instrument de prestigi i plaer masculí.
I mentres ocorre això, què fa el poder polític? Doncs absolutament res. La ministra d’Igualtat fent equilibris per a no comprometre’s clarament amb la LOASP (Llei Orgànica Abolicionista del Sistema Prostitucional), com demanen les associacions feministes des de fa anys. El PSOE, que diu que defensa els drets de les dones, té l’armari ple de puters i còmplices del sistema. I la dreta, com sempre, culpa el feminisme i aprofita per a criminalitzar les dones en situació de prostitució en comptes de perseguir els proxenetes i els puters.
I damunt, des de “l’esquerra a l’esquerra del PSOE”, la trampa del regulacionisme, a més, està servida: ens volen fer creure que legalitzar la prostitució és protegir les dones, quan en realitat és institucionalitzar-ne l’explotació. Però cap societat realment igualitària pot normalitzar la idea que uns tenen dret a pagar per usar els cossos d’altres. Això no és llibertat: és esclavitud disfressada de contracte. És colonialisme sexual. I és, sobretot, misogínia.
Tots aquests discursos que ens parlen de “lliure elecció” obliden que no hi ha llibertat real en contextos de pobresa, de violència o de discriminació. Que cap xiqueta somia en ser prostituta, ni en ser “xica d’imatge” d’un futbolista. Que la majoria de dones que acaben en aquestes situacions hi arriben per falta d’alternatives, per pressió social o per supervivència.
El feminisme, per descomptat, no mira cap a una altra banda: no es pot normalitzar la cultura del puter amb l’excusa que és “una altra forma de sexualitat”, no es pot permetre que la pornografia continue educant generacions d’homes en el menyspreu i la violència contra les dones, i, de la mateixa manera, no es pot acceptar que les institucions s’òmpliguen la boca de drets mentre tapen amb silenci la realitat de milers de dones esclavitzades, explotades i descartades.
És hora de dir-ho alt i clar: no es pot ser feminista i defensar la prostitució. No es pot lluitar per la igualtat i, al mateix temps, justificar que una part de les dones siguen sacrificables per al plaer dels homes. No es pot construir una societat justa mentre continuem considerant acceptable que les dones joves siguen contractades per a fer bonic en festes.
L’abolicionisme no és només una opció política: és una trinxera ètica. És l’única postura que reconeix la dignitat innegociable de totes les dones. I és l’única que planta cara a totes les formes —velles i noves— del patriarcat.
Perquè el masclisme no sempre té cara de Torrente. De vegades juga al Barça, cobra milions i somriu a càmera. Però si considera que les dones són reclams, no és un heroi. És, simplement, un masclista més amb millor campanya de màrqueting.
