Fa uns anys, pensar en la identitat de gènere i sentir-hi incomoditat era una situació rara per poc freqüent. Probablement, la instal·lació ferma dels estereotips sexistes impedia molt sovint que les persones que volien eixir-se’n es trobaren tantes dificultats que hi renunciaren. Segurament, eixes renuncies han significat frustració i infelicitat per a moltes i molts.
Afortunadament, les societats evolucionen en molts sentits, i el progrés hauria de buscar acabar amb eixos ‘disconforts’. En el cas del feminisme, la proposta sempre ha sigut clara: l’abolició dels estereotips sexistes havia estat vista com la solució perquè cadascú adoptara els costums i l’aspecte que li vinguera en gana, sense que això haguera d’estar determinat pel fet de ser home o dona. Una autèntica abolició del gènere o, almenys, dels estereotips associats.
Però en un gir de guió inesperat, des de fa uns anys s’ha produït la sacralització d’eixos mateixos estereotips, que per a alguns són els que determinen qui és home i qui és dona. I en un altre pas de rosca, qui en vol fugir sembla que només pot trobar refugi en la negació de la biologia i el ‘binarisme’ que aquesta determina. I la conseqüència és cridanera, en tota la societat però marcadament en alguns grups: per exemple cada vegada més xiquets i adolescents s’identifiquen com a trans o no-binaris i, en especial, destaca la quantitat de fills i filles de celebritats de Hollywood que s’han declarat com a tals. Casualitat o tendència?
No es pot ignorar el fet que aquesta onada de «dissidència de gènere» es concentra en societats benestants i en determinades capes socials, amb una incidència particularment elevada en ciutats com Nova York, que lidera les estadístiques en nombre de menors trans. Per què aquest fenomen no es dona amb la mateixa intensitat en altres zones del món menys desenvolupades? Podria ser que estiguem davant d’un efecte contagi, una mena de tendència social més que una realitat biològica inamovible?
En psicologia, es parla de l’efecte contagi quan un comportament es propaga per imitació i per pressió social. Això no significa que totes les ‘persones trans’ hagen adoptat aquesta identitat per influència externa, però sí que convida a reflexionar sobre fins a quin punt el fenomen està sent impulsat per factors culturals. La identitat de gènere ha passat de ser un assumpte puntual a convertir-se en un element quasi imprescindible en certs cercles progressistes i d’elit. A més, aquesta identitat s’associa sovint amb valors com la bondat, la necessitat de protecció, la llibertat i la inclusivitat, fet que contribueix al seu atractiu social. D’alguna manera, pertànyer a aquest «club» ofereix un estatus de virtut, la qual cosa explica per què tants adolescents i joves s’hi senten atrets.
Un exemple paradigmàtic d’aquesta dinàmica és el cas de Karla Sofía Gascon, una persona que, malgrat haver fet actuacions mediocres, ha rebut nominacions per a diversos premis simplement per la seua condició ‘trans’. Aquest fenomen és encara més evident quan observem com se li perdonen tuits ofensius dirigits contra diversos col·lectius, mentre que altres figures públiques reben una forta cancel·lació per comentaris molt menys polèmics. Això contrasta amb el tracte que reben les feministes crítiques amb la ideologia de gènere, que, fins i tot quan s’expressen de manera respectuosa i basada en fets empírics, s’enfronten a represàlies, pèrdues de treball i assetjament.
Un altre aspecte fonamental que cal tindre en compte és que moltes de les persones que experimenten disfòria de gènere en realitat estan expressant un malestar profund que pot estar vinculat amb altres factors: traumes, ansietat, depressió o fins i tot la dificultat d’encaixar en els cànons de feminitat o masculinitat imperants. La psicòloga Lisa Littman ja va alertar sobre el fenomen de la «disfòria de gènere d’aparició ràpida» (ROGD, en les sigles en anglès), en el qual grups d’adolescents, sobretot xiques, es declaren ‘trans’ de sobte i sense un històric previ de disfòria infantil.
Podem relacionar aquesta situació amb la Piràmide de Maslow? És aquesta una teoria psicològica que explica com les necessitats humanes es distribueixen en diferents nivells, des de les bàsiques (alimentació, seguretat) fins a les més complexes (autorealització). En una societat on les necessitats fonamentals estan cobertes, les persones busquen nous espais d’expressió personal i de diferenciació social. Així, no resulta estrany que les preocupacions identitàries tinguen una major incidència en entorns on no hi ha problemes de supervivència immediata.
Ara bé, quan la realitat colpeja amb força, què passa amb aquestes preocupacions? Prenem com a exemple la DANA del passat 29 d’octubre al País Valencià, quan moltes famílies ho van perdre tot en inundacions devastadores. En moments de crisi autèntica, la majoria de la població no està pensant en quins pronoms utilitzarà, sinó en com trobar un lloc on viure, menjar o fins i tot ajuda per a reconstruir la seua vida.
Tot això ens hauria de fer reflexionar sobre quins problemes estem prioritzant com a societat. No es tracta d’apartar o ignorar qüestions vitals, sinó de determinar quines ho són, i dedicar-nos-hi. És hora de preguntar-nos si la identitat de gènere s’ha convertit en una necessitat de validació d’aquells que tenen el luxe de poder oblidar les preocupacions vitals que encara afecten la major part de la humanitat.
