Gemma Avellan Bisbal, Espai FIGA
Fa uns anys, un meteoròleg em va explicar que els fenòmens meteorològics serien extrems a causa del calfament global del planeta. I la DANA, destructora de terres i vides, que ha assolat el País Valencià és una mostra ben palesa de la virulència climàtica a què ens enfrontem. Ningú que tinga dos dits de seny
‒n’hi ha qui no en té gens‒ discuteix que el canvi climàtic és un fet innegable, que ha arribat per a quedar-s’hi i que ens portarà molts problemes.
Les persones majors dels pobles valencians, amb un muntó d’experiències i riuades històriques viscudes, no recorden res de semblant al que va passar el 29 d’octubre a la conca del Magre i del barranc de Xiva. I això fa més necessari encara insistir en la importància de la ciència per tal de rebatre el terraplanisme climàtic, perquè hem pogut comprovar de prop que, amb 224 víctimes mortals (de moment), el negacionisme del canvi climàtic mata.
Però, què fem del negacionisme biològic? Paradoxalment, en la majoria dels casos, els qui abanderen la causa ecologista i progressista també apuntalen una altra qüestió indefensable des del punt de vista científic que els du a negar un fet irrefutable: que els sexe és binari, és a dir, que les espècies, també l’espècie humana, es divideixen en mascles i femelles. I no puc entendre que, si és fonamental basar-se en la ciència quan parlem de medi ambient, per què es recorre al dogma per a atorgar entitat plena al sexe sentit? Sembla que ningú es planteja què deu passar-li a una persona perquè senta aquest desig, malestar o rebuig pel seu cos. Però el ben cert és que l’argument o diagnòstic «ha nascut en un cos equivocat», és totalment contrari a la biologia i, per tant, a la ciència.
És realment aterridora la vehemència ‒fins i tot, la violència‒ amb què, des de la progressia mundial, es defensen les teories queer, unes teories que requereixen tindre nivell avançat en actes de fe, no sols per a creure-hi sinó també per a entendre-les. I considere que, justament per això, perquè no n’hi ha qui les entenga per enrevessades, les resumeixen en una sola afirmació: «Són drets humans». I així, lapiden qualsevol contraargument raonat que tinga a veure amb el que defensa el feminisme: els drets humans de les dones.
Però el més preocupant és el dany i el sofriment que propicien, tant psicològic com físic, a les persones que no troben com encaixar en la societat perquè no compleixen el cànon, l’estereotip establit que imposa què és una dona o un home. I, com que el capitalisme i el patriarcat en què vivim ‒i ací l’element contradictori amb els valors de l’esquerra‒ obliga a ser d’una manera determinada, només cal adequar el cos a la idea de feminitat o masculinitat estereotipades. Sembla que costa menys això que conscienciar-nos que cada u pot ser, vestir-se i expressar-se com vulga i estimar qui vulga sense haver de passar per processos quirúrgics dolorosos ni teràpies hormonals cruels que, a la llarga, minven la salut de persones cada vegada més joves. Per no parlar dels suïcidis que no s’han pogut evitar per no tractar el trastorn que s’hi causa i voler satisfer desitjos, i no drets. Per això, el negacionisme de la biologia també maltracta i mata.
Finalment, i com que de desitjos va la cosa, jo desitge que l’esquerra no caiga en contradiccions i incoherències. El feminisme persegueix la fi de la desigualtat entre els sexes i per a assolir-la es fa imperativa l’abolició del gènere, l’abolició dels estereotips sexistes i dels models de feminitat i masculinitat coneguts. Així, no sols posarem fi a l’opressió de les dones, sinó també al patiment i malestar de les persones que només hi troben solució negant i maltractant el seu cos. L’esquerra, els partits progressistes no haurien de ser còmplices d’aquest negacionisme biològic.
