Autora: María Viu (Espai FIGA)
A penes a dos mesos de les vigílies contra la violència masclista d’agost al País Valencià i a part de l’estat espanyol, amb el 25N en perspectiva, tot segueix igual pel que fa a la violència masclista. Esta setmana, de Roquetas a Moaña, les que ja no estaran mai; a França, amb l’estupefacció per l’afer Pelicott encara en el rostre i en l’ànima, ens assabentem que un reputat cirurgià reconeix haver agredit sexualment vora 300 menors. I això en el món occidental i ‘civilitzat’, perquè a l’Afganistan s’ha tocat l’absurd i els taliban han prohibit el so de la nostra veu.
Una no pot evitar plantejar-se on té el sostre l’ombra de l’estructura patriarcal, a la qual culpe sense pal·liatius dels mals que hem de patir per ser dones. Tampoc puc evitar fantasiejar pensant com seria un món en què el poder estiguera, almenys, repartit equitativament.
Però només és això, una fantasia.
Perquè, paradoxalment, en ple segle XXI a penes una vintena de dones són l’autoritat màxima als seus països, i una cosa semblant ocorre en les grans companyies. I és que no és fàcil ser dona en entorns pensats i conformats per a homes, i en els quals només es pot exercir el poder si l’estil que desenvolupes és masculí, si encaixes en els motles establerts: recordeu Thatcher i feu una ullada a Ayuso. És per això, segurament, que tantes polítiques acaben per renunciar al càrrec, i que una part important de les dones que pinten alguna cosa en les grans empreses porten els cognoms del fundador.
La realitat és que si una política ha superat la síndrome de la impostora i intenta posar-se al capdavant del seu partit, haurà de convéncer la militància que és una bona candidata. Millor encara: una candidata excel·lent. Però això no farà que deixe de planejar sobre ella l’ombra de la sospita: sempre hi haurà algú que l’acuse d’haver tret profit de la mal anomenada ‘discriminació positiva’ per a grimpar llocs en la cursa electoral. «Quina llàstima, aquell xic tan simpàtic, que s’ha quedat fora per culpa de la quota femenina». Tant fa que ella puga acreditar formació, experiència o el que siga per damunt d’ell. D’altra banda, la mediocritat és admissible en un home, però mai en una dona -assenyalava Mayra Gómez Kemp, bona coneixedora d’un dels poders més superficials i masclistes-.
No ho dubteu: per a exercir la política som massa joves o massa velles; ens vestim massa femenines o semblem un home disfressat; tenim poca experiència o en tenim massa; ens preocupem molt per la família o ‘som de gel’ per no preocupar-nos-en; som ambicioses o anteposem les criatures al projecte; som massa emocionals o no tenim cor; tenim poca formació o en tenim massa… sempre hi ha un motiu perquè se’ns jutge per alguna cosa més que el producte de la gestió que fem, sempre hem de ser millor que l’home-que-hauria-pogut-accedir-al-poder si no fora per les quotes. No sol ser la gestió el que expulsa una dona de la política, sinó la manera en què viu la seua vida o assumptes que no tenen a vore amb el seu compromís amb qui li ha votat. Feu memòria, i vos n’eixiran alguns casos.
Joguets de la cultura mediàtica —permeteu-me l’oxímoron— estem venudes davant de l’opinió pública, quan la nostra intimitat deixa de ser-ho per a esdevindre matèria de judici. L’exhibició mediàtica de la vida privada de les polítiques s’enfronta a un escrutini i un rigor que mai s’apliquen als polítics. D’exemples en tenim un fum.
El sostre de vidre o el terra enganxós també s’evidencien entre les dones que tenen la gosadia de voler treballar representant el seu poble o el seu país. Els dos fenòmens es fan evidents quan a l’estat espanyol tenen lloc reunions de presidents i presidentes de comunitats autònomes… la foto ho diu tot quan quasi emet un aroma a Brumel que transpassa les pantalles.
Un moment, pareu màquines! És ben cert que algunes dones arriben a allò més alt en política… habitualment es tracta de dones joves, que poden ser brillants i intel·ligents, però que lògicament manquen d’experiència. Les dones batem rècords de joventut, mentre que els homes són ‘políticament útils’ fins que són octogenaris… us sona això? Aquella manca d’experiència serà un argument, tard o prompte, perquè apareguen els precipicis de cristall, aquells moments dels partits polítics o dels governs en què s’espera una debacle, un naufragi, i és una dona qui ha d’encarregar-se de dur el timó del vaixell… per a acabar naufragant. També hi ha casos cridaners en el panorama polític estatal.
El govern de les dones, ni que siga compartit, està lluny de ser una realitat, i les dades ho confirmen: segons el Fòrum Econòmic Mundial a penes hem recorregut el 70% del camí cap a la paritat, i mig centenar de països no disposen de lleis que ens ajuden en aquest aspecte; l’ONU diu que encara tardarem vora 40 anys a veure’ns representades en igualtat en els parlaments nacionals (i vora 150 en els llocs de poder de les empreses). Amb aquest panorama només tenim un horitzó: seguir lluitant per a revertir les dades, des d’una perspectiva feminista, per a aconseguir la igualtat entre homes i dones, i que el terrorisme masclista siga objectiu prioritari a eliminar a l’agenda política i social. No mirem cap a un altre costat, la realitat ens interpel·la a totes i a tots.
