Espai FIGA
Fa unes setmanes, el grup parlamentari de Sumar va registrar una proposició de llei per a incloure la categoria ‘no binari’ en el document d’identitat i per a «prohibir les intervencions quirúrgiques no necessàries en persones intersexuals» menors de 12 anys. Sí, ho heu llegit bé: de colp les persones intersexuals i les ‘no binàries’ (siga el que siga el que signifique aquesta expressió… ni tan sols Irene Montero ha pogut definir-ho!) han passat a ser una mateixa cosa!
D’altra banda, resulta complicat entendre com el fet d’incloure una casella en un document d’identitat podria evitar que una persona amb un desenvolupament sexual ‘atípic’ fora sotmesa a intervencions quirúrgiques…
Però, anem a pams: si bé podem estar d’acord en la necessitat urgent de protegir els drets de les persones intersexuals —especialment pel que fa a evitar mutilacions imposades des de la medicina o les famílies—, cal fer una pausa crítica i analitzar amb rigor com s’està encabint aquesta realitat biològica en el paraigua cada vegada més ampli (i confús) de l’acrònim LGTBIQ+. Com, la biologia i el desig, han passat a confondre’s en el discurs posmodern que es pretén disfressar de reclamació de drets.
D’entrada caldria aclarir que la intersexualitat, des del punt de vista científic, no és una “identitat de gènere”, ni una orientació sexual, ni una expressió de desig; és una condició mèdica, molt variada, que afecta el desenvolupament físic de les característiques sexualsexternes d’aproximadament l’1’7% de la població (segons l’Oficina de l’Alt comissionat de l’ONU). Estem parlant de persones que tenen cromosomes XX o XY, però que presenten una anatomia reproductiva o genital que no s’ajusta a les expectatives habituals del sexe de naixement. No tenen res a veure, per definició, amb el fet de sentir-se “d’un altre gènere” o amb l’atracció sexual per les persones d’un sexe o l’altre.
Ara bé, això no interessa a determinats sectors del progressisme identitari. Perquè és més útil integrar-ho tot dins d’un mateix paquet de “dissidències”, un calaix de sastre desordenat, i sense fer massa preguntes. El problema és que aquest paquet acaba sent un poti-poti on conviuen realitats tan diverses que l’únic punt en comú que hi podem trobar és la capacitat d’explotació simbòlica que poden oferir a les indústries del gremi (la farmacèutica i la medicoestètica, clar), amb el beneplàcit acrític delsmoviments activistes que també en trauen profit.
Les persones intersexuals poden desitjar modificar el seu cos, o no. Poden optar per adaptar-lo als seus cromosomes o no fer-ho mai. I això no té res a veure amb “ser no binàrie”, ni amb ser homosexual, ni amb cap altra categoria del catàleg d’identitats desitjables. L’elecció —lliure i informada— d’intervindre o no en el propi cos hauria de ser una qüestió de salut, no d’adhesió a un corrent ideològic o a una espècie de moda.
El que preocupa és veure com, davall l’etiqueta de “protecció dels drets humans”, es desplega una narrativa que acaba beneficiant sempre els mateixos: la indústria farmacèutica i el lucratiu negoci de la cirurgia estètica. No cal tindre massa llums per a entendre que cada cos que es considera “no vàlid”, susceptible de ser corregit amb hormones o amb bisturí, representa una oportunitat de negoci. La mercantilització del cos disfressada de llibertat individual és una vella coneguda del capitalisme, i ací se’ns està presentant com a alliberament.
Els casos “d’èxit” —persones que s’identifiquen amb la seua nova corporalitat i relaten una experiència positiva— es converteixen en banderes de la causa. Però les víctimes, les persones que pateixen efectes secundaris greus, que se’n penedeixen, que han sigut medicalitzades de per vida per una decisió precoç o ideològicament condicionada… aquestes, són silenciosament esborrades del relat. No encaixen. No venen. No són útils, no aprofiten.
La intersexualitat mereix un debat específic, seriós i profund, des de la medicina, des de la bioètica i des del respecte als drets de la infància. No hauria de ser utilitzada com a moneda de canvi en guerres culturals sobre el gènere i el sexe. Si realment volem defensar els drets de les persones intersexuals, potser caldria començar per escoltar-les com a col·lectiu autònom, i no projectar damunt d’elles etiquetes que no han triat, però que serveixen molt bé per a continuar fent gros el lucratiu negoci identitari.
