Autora: Marta Sorlí i Fresquet (Espai FIGA)
Cinquanta ganivetades no van ser suficients perquè l’alcalde de Alpedrete (Madrid) reconeguera a simple vista un assassinat masclista en la seua localitat. Va valorar que l’assassí “quería mucho a su mujer”, reproduint així tots els estereotips sexistes que fan que la violència de gènere haja superat les mil víctimes en poc més de dues dècades de registre. El nombre d’assassinades augmenta tan de pressa que citar les 1333 víctimes que hi ha contabilitzades en el moment d’escriure aquest article és agosarat, ja que molt probablement l’article veurà la llum desactualitzat perquè aquesta xifra haurà crescut.
Ell va empatitzar amb la família del presumpte assassí, sense importar-li gens la família de l’assassinada. També Ayuso va prioritzar el malestar de la família de l’assassí per defensar l’alcalde del seu partit. Ni a la presidenta de Madrid, ni a l’alcalde d’Alpedrete, tampoc els va importar gens ni mica quin és el missatge que van enviar a la resta de dones. Queda clar que no som ciutadanes de ple dret, van deixar patent que la vida de les dones, les nostres famílies i els nostres entorns no són importants si l’honorabilitat d’algun home, partit o pacte amb l’extrema dreta està en el punt de mira. Ni tan sols quan ens assassinen, quan ataquen el dret humà més fonamental i bàsic com és el dret a la vida, ni en aquest moment, una dona mereix ser prioritzada.
En ple segle XXI el retrocés patriarcal ens fa tornar al paradigma de la pel·lícula infantil de La Bella i la Bèstia on l’agressivitat dels homes està perdonada per l’amor i per la paciència de la dona que els acompanya. I si aquest amor no és suficient, la responsabilitat mai serà de qui agredeix. Perquè tot el món sap que darrere d’aquella Bèstia immunda que segresta, sacseja, crida, invalida i aïlla una jove hi ha un príncep al qual una altra dona maligna ha convertit en el que és: una bèstia.
Per què pareix que els homes estan posseïts per una naturalesa absolutament violenta que no tenen capacitat de controlar? Si assassinen la seua parella, en el fons era per amor; si violen o prostitueixen dones, és per un instint sexual irrefrenable. Però, se suposa que el sexe emocional i sentimental som les dones, o almenys amb aquesta excusa ens continuen excloent en ple segle XXI dels espais de decisió i poder. Si els homes no tenen la capacitat de gestionar les discussions de parella o familiars, com van a poder suportar la pressió de les negociacions d’alt nivell implícites en la governança del món?
Diu Kate Millet que «el dilema plantejat per la nostra política sexual no es resoldrà oferint un camp d’acció il·limitat a l’agressivitat masculina» i és molt cert. La desigualtat sexual entre homes i dones no pot ser resolta acceptant la violència innata dels barons amb els consegüents assassinats de dones. El blanqueig dels assassins i dels negacionistes de la violència masclista i de gènere és també violència; violència simbòlica que ens recorda que els drets humans reconeguts a les dones només són prestats i el seu exercici està directament lligat a l’estabilitat dels homes i de l’estructura política que sustenten.
I sí, ja sé que no tots els homes són iguals. Però sempre són homes fent les mateixes barbaritats.
